La vida és més tranquil.la, però no deixa de ser dolorosa.
Ja no hi ha tant de torment, no vol dir que hagin canviat les coses, però a mida que el temps passa ho "passo" més serenament. (Sempre hi ha moments agònics, encara que menys).
És dolorós, sí, no ho ha deixat de ser-ho mai, però inento no capficar-me.
El segueixo estimant... , sí amb tota la meva ànima.
Voldria trencar i marxar ben lluny.... però em te atrapada (i em retrec d'aquesta dependència).
L'altre dia escontant la radio, em van colpir unes reflexions d'una psicòloga...
"quan no hi ha relacions... ets sents desatesa fisicament...
quan li demanes... et rebutja, i hi han excuses... et sents desatesa emocionalment"
És aquesta desatenció emocional la que és més dura, ...i les paraures que et pugui dir seguidament les perceps vuides, sense la calor i sentiment amb que les voldries escolcar.
Si la relació s'ha acabat, doncs ... que fem estant junts?.
El que no entenc és que digui "t'estimo" i no s'acosti ni em deixi que m'acosti.
